Puppetry in gray

[This other “frightening” tale, surely unpublished till today, is dated “Zurich – 1972.”



After a first “utterly failed” try to “escape the smothering tide of fascist castilian shit,” into Paris in 1967, this second try into Zurich was successful.



He followed a friend who had been invited into the local University. Though this friend of his was more resourceful all told, and younger and promised to a great academic career, he, at this green period of his life, lacked confidence. He trusted Reig. Wrote Carles Reig in the diary he was keeping at the time: “He needs my psychological support in this new city so foreign for him in everything. He relies on my discriminating capacity. I’ve got, so it happens, imprinted in my mind or hardwired into my genetic buildup, this sort of evaluating grid where, as it were intuitively, I’m capable on situating everyone I meet. People are immediately put into the good or bad categories, and there they remain, for so they prove to be, good or bad, unfailingly and for keeps, despite appearances. Such gift F... V... finds extremely useful to his hopes of success and his climbing ambitions, otherwise by the way as who wouldn’t, of course.”



In was in Zurich where, after about eleven months, Reig, who was obsessively endeavoring to “try the whole list of sexual perversions picked up from a certain psychology handbook,” got caught “shagging a consenting, even grateful, simpering goat – alas in front of a bunch of very minor minors.” The judge fined him heavily (for his scant pocket) and gave him two weeks to get out of the country, with the proviso on top of it that he shouldn’t appear again in it during a length of at least five years.]






* * * * *

Nines








Treia la seva dona de la nevera de tant en tant i se la guaitava amb tota dolçor. Se li havia morta jove, i l’havia ficada immediatament a congelar. Glaçadeta tots aquests anys, se li ha empetitida com una nina: és tant boniqueta però, i fineta, i jove i resplendent!



Ja el primer dia li va dir a cau d’orella glaçada: Tu rai. I: Prou pots.



I ara encara li deia sovint: Confia i serva la fe, estimada Glòria. L’esdevenidor portarà qui-sap-les meravelles científiques. I hom et reviurà, i tornaràs a ésser tan excel·lent i delitosa com el dia on et vas morir. No pas jo, ai las, insalvable, ara que m’he anat envellint i fet malbé i repugnant: tot el suc sec, tota la carn a mig podrir: una imatge per a rebutjar bo i vomitant.



En Benet Mussolí va tornar a desar al congelador la nina qui fou la seva dona. Va sortir de l’apartament. Pel corredor hi baixaven aquelles tres dones grasses i semblava que sempre xiroies. Ara s’anaven acabant de vestir, rialleres, com bocois tous que fessin créixer braços i, glopejant i gargamellejant, es vestissin amb feixucs cortinatges. Tornaven de jeure juntes. Sempre hi fotien un xivarri, a llur apartament; els llits sempre a frec d’espetegar, i sorollosos rai. Llurs vestits estampats, amples, cridaners, amb flors i paisatges i taques de color espetegaires, les feien encara més arrodonides i glatidores, com cors massa bofegats, a frec d’esclat. Tres gràcies d’en Rubens vestides de cassigalls com qui diu pirotècnics. En Benet es va tornar a embotir al seu piset perquè les deesses exorbitants fessin llur via.



Ara, per baterola, En Benet Mussolí es decidí d’empaitar-les furtivament i escatir on s’atraçaven. Les seguí fins a un restaurant barat. Les va veure menjar cireres, riure com boges, rosegar ossos d’ocell.



L’infeliç intrigant, mestretites més que estricte, s’estremeix a cada esgarip que avien les mènades casolanes. Amb urpes tremoloses es grata els ullsdepoll sota la taula. Demanava només pa torrat sucat amb all i quatre tasses de cafè. Amb això fa la viu-viu, amb això li batega sense batzegades un cor encara enamorat de la nina congelada.



S’aixecaren les deesses bastes i li passaren pel costat. A en Benet li agafà un mareig. Va relliscar de la cadira, espetegà de cul enterra. Se li’n rigueren tot passant les tres balenes llampants, pampalluguejaires, vessants d’iridiscents espermes. El tractaren de canyiula, d’escanyolit, de fat envejós, d’acèrrim magre enemic del greix eufòric, de carroll esgranat i escarransit, de cabàs rampant i d’esgardís, de mussol beneit escardalenc i plomat, d’esquelet ambulant, lleig com un arn sense figues...



I, en dir “figues”, les tres figues xarones se’n rigueren encara més estridentment...



Per tot guardó li jaqueixen damunt un estrany artefacte tot oscat i ratat, i mig pelat i tot tacat de molt agres secrecions. Què era allò...? Tenia la mateixa mida que la seva dona al congelador. I feia una cara, sota la ronya pudent, de... Sí... Com si rere el vernís mig sec de moltes d’expectoracions, s’hi covés una cara com la de la seva dona... Era l’objecte potser una altra dona a frec de desglaç...? L’antic mestre volia córrer a ficar aquell olisbe o “consolador” de les tres fartanes al congelador.



–Llença-ho ben lluny, padrí! –Un bordegàs malgirbat, que en una altra vida podia haver estat un nét seu i tot, li va dir tot desfilant cap a la porta–. Això s’ho foten al cony.



–Voleu dir...?



–T’han empandat com a un castellà. Això és un bisbe gastat.



–A mi m’empandaran. He estat mestre durant seixanta anys. Em van fer un homenatge sonat. A risc d’ésser impugnats pel règim, ens vam aplegar quaranta persones pel cap baix i tot. Alguns portàvem les maletes fetes, per si d’un cas la policia ens empaitava fins a la frontera. Però veieu quin tarannà més fidel el d’algun dels meus antics alumnes que bravejaren amb impunitat les severes restriccions del règim de reunir-nos més de dos i mig, el mig comptant per un infant de pit, o de fins a tres anys i mig, car amb més de tres anys i mig ja comptava com a persona digna d’empresonament i de tortura i de garrot amb cargolament d’aquells d’a pleret rai...



Se n’adonà que l’adotzenat trinxeraire havia pirat. I que tornava a parlar sol. Quan es va retirar, sempre bon calculador, amb cinquanta anys que la dona se li havia morta, això doncs és el que duia ell a la maleta impermeable per dins: la dona ben embolicada, voltada de barres de glaç.



Ja havia pagada la teca. Agafà la porta i se n’anà ell mateix, amb la nina de fusta a la butxaca, i amb la meitat del seu entrepà de pa torrat sucat amb oli i all a la mà. S’atraçava xino-xano al parc del costat – a donar-hi crostetes als pardals.



Hi havia l’esclat de qualque piula ficada al niu per algun altre infant malparit, i totes les formigues s’espargien en un aldarull i uns escarafalls de daltabaix definitiu. Se n’esgarrià una sota el seu peu, i mestre Mussolí s’ajupí a aplegar-la amb tota la cura. Se la posà al palmell de l’altra mà, i amb els seus ulls miops li va guaitar la boca i els ulls esfereïts. La va apaivagar amb mots savis. La formiga morí santament. Mestre Mussolí la colgà en una tomba escarida, burxada amb una ungla. Amb un pensament benigne, l’envià al paradís de les formigues.



En Benet Mussolí era amat per totes les bèsties. Se li atansaven tantost el veien i venien a bavejar-li i a llagrimejar-hi damunt, amb una pena dolça, amb una melangia molla, incloses les besties més rebeques i adverses, com ara rates i muricecs.



Caminava cada dia que no tempestejava. Sense diners, quina altra devoció...? Li donaven una mesada exigua, la pensió de mestre de matemàtiques per a pàrvuls.



Ara un conegut seu, un capellà suau i amorós, sempre vetllant amatent per a l’estimat proïsme que li pagava la vida, se li assegué a la vora. La seva faç tenia una retirança a la d’aquells gossos bavosos que en diuen buldogs.



–Què fotem...?



–Ves, mossèn, i vós...?



–Doncs praticant el mestratge com déu mana, carall. Torsimany del senyor. Interpretant i traduint els textos sagrats per a la pobra gent, o què vols que fem, mestre Benet...?



–No deuen pas saber llegir, tota aqueixa gent babau vostra, que els heu de llegir i traduir els texts...



–Xst, no ens tornarem pas maleïts heretgets tan a frec de vedruna terminal, amb mitja pota a l’infernot, no fotem! Ei...! I què és això que et treu el nas per la butxaca...?



Li prengué el consolador i el va ensumar. “Hum, deliciós,” digué el capellà.



–És per a la meva dona. Una joguina, que s’entretinguin.



–Dona...? No sabia pas que fossis casat.



–Vidu?



–Vidu...? Què vols dir, vidu?



–No res. Potser estava pensant entotsoladament. Solipsisme, com se’n diu, fórmules somiades, constel·lacions que fan clic, crec, catacrac, clic, cloc. I em ve l’esment el parrac de record de..., com si fes cinquanta anys que vaig enterrar la meva companya del cor... Hum.



–De debò...? El meu condol.



–Tot és tan borrós...



–T’ho canvio per un crucifix.



–Mani? Ah, no, no, no... No!



Però el capellà ja havia fugit amb l’obsolet bisbe flairós de les tres deesses vulgars estretament estampat al pit... Mestre Benet va llençar el crucifix a la paperera. Carranquejant, va tornar al pis. Pel camí se’n feia creus...



Ara va obrir el congelador.



Fil per randa, li va anar contant el cas a la seva dona, la qual no podia assentir perquè amb el coll tan sòlidament glaçat tampoc no podia aviar cap capcinada. Ni commiserativa ni joliuament aquiescent. Cap capcinada. No.