Climbing the stairs with the dangling cake

[This straightforward tale of horror written in 1965. Apparently unpublished, unless it appeared in one those cheap leaflet-like anthologies where it is known that Reig was included but which now the family can’t find. Written before his “nuthouse rest.” In 1965, still seventeen, Reig himself had been not in sant Boi, but in can Pigem (where he turned eighteen). Sant Boi was (and I guess is) a town near Barcelona with a grand insane asylum where all the Catalonians used to be sent who let’s say had a noggin whose machinery was somewhat “faulty,” so that it became proverbial the saying: “You’ll finish yet in sant Boi.” Carles Reig’s mother was wont to say it to him. Later, in the fifties, as a doctor Pigem opened a “clinic for crazies” in Lleida’s healthier suburbs, the proverb got changed, in Lleida at least, for the saying: “You’ll finish yet in can Pigem,” fond prediction that Reig, always so “accommodating,” soon managed to fulfill.]



-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pujant les escales amb el tortell als dits








Matí de diumenge, abans de dinar. El senyor Frederic torna del carrer Pelagi, després de missa, ben mudat. Torna de la pastisseria, amb el tendre paquetet del pastís doncs curosament portat a la mà dreta.



Pujant les escales amb el tortell als dits, al senyor Frederic, sense més ni més, li ve a l’esment la funció de teatre vista anit dissabte. Era una obra “clàssica”, curulla de rodolins pomposos, vans, plens de vent; una obra bona per a badallar-hi i prou.



Quelcom s’esdevingué llavors molt fora d’ordre. L’actor que recitava amb una espasa a la mà, de sobte aturà de dir els versos. Va llençar l’espasa de llaunota, que espetegà damunt l’entaulat amb un estrèpit lleig. S’estripà l’actor vehement els vestits tots carregosos, estripà part de les cortines i tot. Per si fos poc, s’estripà la samarreta que portava a sota també. Gairebé nu, es va posar a escridassar el públic, o a escridassar déu, o vés a saber qui.



Enmig dels versos ressonants i buits, li agafà l’atac, i ara es plany que no volem veure la realitat del no-res que som: carn que es podreix i prou. Que tot és façana, que no som res: que n’estava tip d’aquells versos repugnants que només parlaven de fastigositats sense cap importància: al diable tanta de falòrnia i matràfola: honor, gelosia, devoció, heroïcitat, i infamants bestiades i criaturades d’aqueixes.



Al capdavall uns guàrdies l’aferraren. S’havia begut l’enteniment. Se’l devien haver endut a sant Boi, perquè era evident que s’havia tornat boig. Potser els guàrdies l’ataconaven i tot abans.



Hom va voler reprendre la funció. Ningú no sabia ficar-hi prou d’esperit. A poc a poc tothom desfilava. Veient que el teatre es buidava, va sortir la direcció a dir que la funció se suspenia, que “demà, és clar, recomençaríem”.



Ara, pujant les escales cap al pis, el senyor Frederic té un lleuger mareig; inestable, a punt de caure, s’ha de servar a la barana. Té por d’estimbar-se. Està tot esglaiat: creu que el cor se li rebel·la també, se li atura, vol plegar, diu que ja en té prou. Una suor freda el xopa. Tracta de refer-se. El paquet amb el tortell dins li tremola als dits, com si estigués animat per una presència inquieta.



Ara deixa anar un bleix pregon. Se sobreposa, el senyor Frederic; torna a pujar els esglaons, més cansat. Entra a casa. Deixa el farcellet damunt les tovalles, a la taula del menjador. Se’n va a la sala de bany. Tentineja. Batega el seu cor massa de pressa. Li tremolen els genolls, les mans. Una remor interna l’eixorda. S’omple el cap d’aigua freda... La minyona l’avisa que el dinar és ara a taula.



No té gaire gana, avui. Només pren una mica de sopa. Dels esgarips de les dues filletes, explicacions i discussions escardalenques, amb veus d’espinguet, no en sent altre que grinyols, xerrics llunyans.



A l’hora de desembolicar el tortell amb la canalla, el senyor Frederict no pot, el pren un tremolor. Les urpes neguitoses de les dues filletes s’hi fiquen: estripen el paper amb deler; els tendrums mòrbids de llurs manetes, amb ungles que semblen regalimar amb pelleringues sanguinolents, monegen amb el cordillet i amb els papers. Ara obriran la capceta, o potser la faran malbé entre les dues, empenyent i esgarrapant: la capceta amb el tortell del diumenge a dins.



Tret que dins no hi ha cap tortell. Una fetor se n’enfuig, irrespirable. I ara el senyor Frederic se n’adona: dins només hi ha una barreja nauseabunda de cagarulles infectades, de pols fermentada, de rovell pudent, de carronyes de rata... I llavors el senyor Frederic se n’adona de les mans, de les manetes de les dues xiquetes: carronya. I amb recança fa pujar els ulls i se n’adona dels braços cucats, a mig corcar, i llavors de la resta dels esquelets a mig podrir...



I el senyor Frederic tanca els ulls. No es vol estripar les parpelles per a no veure’s ell mateix: quelcom de massa fastigós que put a mort, a una mort estantissa, que es rabeja en l’abjecte amb les dents nues d’un somriure sense llavis, o amb uns verms que s’hi enfeinen, com qui es cruspeix força cofoi i endiumenjat un tortell regalimós.